EL TIMBALER DEL BIT

EL TRESOR DELS CATALANS


Els catalans som uns privilegiats.

Sé que a molts de vosaltres, en aquests moments difícils de patiment, repressió i iniquitat sense límits, que algú us digui que “els catalans som uns privilegiats” us deu sonar a befa.

Però crec que si tenim el cap fred i ens ho mirem amb perspectiva, tots plegats ens adonarem que el que estem vivint els catalans és un privilegi que molt poca gent, tant a escala individual com col.lectiva, pot arribar a tenir en les seves vides.

No solament és un privilegi: el que tenim entre mans, és un autèntic tresor.

Mireu, una de les coses més difícils que pot fer una persona en la seva vida, és abandonar la seva àrea de confort. De fet, molt poca gent és capaç de fer aquest pas per si mateixa.

L’àrea de confort és aquell entorn vital en el qual saps com funcionen les coses i en el que tot és previsible; un entorn vital on tens les necessitats vitals bàsiques cobertes i on disposes de les suficients comoditats per tenir por a perdre-ho tot si en marxes.

És una mena de presó mental, aixecada amb murs de conformisme i resignació.

L’àrea de confort, en l’àmbit del creixement personal i l’avenç espiritual, és el més pròxim a ‘estar mort en vida’.

A escala vital, mata l’enginy, sufoca la guspira de la creativitat i esmicola els somnis, convertint-los en l’ombra d’una cosa que creus que mai podràs realitzar.

Et porta de cap al famós, “anem tirant”, aquella actitud que en política catalana, es traduïa en el “peix al cove” i “la puta i la ramoneta”, aquelles postures infames que durant tants anys, han avergonyit la nostra terra.

Tots els catalans, com a col·lectiu, vivíem en aquesta àrea de confort, anomenada ‘l’Espanya de les autonomies’, o com ara se’n diu més encertadament, ‘el Règim del 78’.

Era com una sala de vetlla on esperàvem conformats que ens arribés l’hora, per perdre’ns en la foscor de la història en el més vergonyós dels silencis, sense fer soroll, no fos que ofenguéssim ningú.

I de sobte, quan ja semblava que nosaltres mateixos ens havíem condemnat a la ignomínia, una guspira ho ha encès tot.

Certament, no us sabria dir com ha estat, ni com va començar exactament.

Diuen que va ser la retallada de l’Estatut i tota aquella onada de menyspreu que ens van llençar a sobre, però quan un poble s’ha acostumat a tantes humiliacions, és difícil saber per quina raó acaba reaccionant davant d’un fet concret i no davant d’un altre.

El fet és que la llum de la raó, de vegades, sembla tenir vida pròpia i el que hem vist, és que només ha fet falta una petita escletxa en els murs de la nostra resignació, perquè entrés un fil de llum que trenqués la foscor definitivament, i ha estat llavors quan milions de catalans, alhora, hem obert els ulls i ens hem aixecat ben drets per marxar de la presó en la qual s’havia convertit el nostre propi país.

Tots heu experimentat en les vostres vides personals, el difícil que és abandonar les vostres àrees de confort, i l’esforç psicològic titànic que fa falta.

Doncs ara imagineu-vos la magnitud del fenomen que estem vivint, quan milions de persones, hem decidit fer-ho, tots alhora, independentment de les nostres edats i condicions socials.

Crec que no m’equivoco si dic que és un dels moviments psicosocials més extraordinaris de la història.

I ho és, perquè al llarg de la història, la majoria de cops que un col·lectiu ha decidit aixecar-se i trencar les seves cadenes, ha iniciat la seva rebel·lió encegat pel fum corrosiu de l’odi, i enmig de l’olor de la pólvora i el regust de la sang i l’acer a la boca.

Nosaltres, en canvi, ens hem aixecat en pau, ben serens, com si visquéssim un despertar massiu, replet d’il·lusió i determinació.

Ara, no podem desaprofitar aquest moment únic del qual som protagonistes.

No tenim cap dret a fer-ho.

Aquest estat mental col·lectiu, aquest fenomen psicosocial en el que estem immersos, és el nostre gran Tresor.

Aquest és el ‘Tresor dels Catalans’ i és l’única cosa que té valor autèntic enmig de tot el que estem vivint.

Si ho reflexioneu bé, veureu que va molt més enllà del fet formal de fundar o no, una República.

Aquest ‘tresor psicosocial’ és el que ens permetrà convertir les enormes dificultats que ben aviat haurem d’afrontar, en oportunitats de creixement i aprenentatge i el que ens pot permetre crear un nou model de país, diferent de tot el que s’ha vist fins ara.

De fet, el que realment tenim entre mans, és la llavor d’un nou món i només dependrà de nosaltres que siguem capaços d’adonar-nos-en i d’aprofitar aquest moment únic del qual som protagonistes.

Per comprendre millor a què em refereixo, feu memòria del que vau viure al voltant del Referèndum d’aquest passat 1 d’octubre.

Recupereu aquella energia que us envoltava, aquella sensació lluminosa de germanor, esperança i determinació i com vam ser capaços d’enfrontar-nos tots junts als nostres temors i afrontar la violència desfermada per tot un estat repressor.

Aquella fermesa, aquella dignitat col·lectiva, no sorgia ni de banderes ni d’himnes, no naixia condicionada per grans proclames patriòtiques ni nacionalistes per part de cap líder polític, sinó que brollava de l’interior de cadascú de nosaltres.

Vam ser ferms, perquè l’arrel de la nostra força i de la nostra dignitat era individual i va esdevenir col·lectiva de forma solidària.

Recordeu aquelles escenes emocionants quan espontàniament aplaudirem les persones grans que venien a votar, conscients del que representava per ells aquell moment que tots sabíem històric, com si cada un d’aquells avis i àvies fossin una representació del nostre passat com a poble i de les persones que ens han deixat, i alhora una visió del futur de dignitat que tots voldríem acabar tenint.

I sobretot, recordeu com vam ser capaços d’organitzar-nos per nosaltres mateixos, sense cabdills, ni cacics, ni líders donant-nos instruccions des de faristols o televisions; recordeu com vam oblidar qualsevol mena de diferència d’edat, sexe o condició social, com vam ser capaços de deixar de banda els nostres egos i protagonismes i de complir, de la millor manera que vam poder, el paper que ens corresponia per assolir l’èxit col·lectiu.

Feu memòria, de com entre tots, acceptant cadascú de nosaltres la seva responsabilitat individual, vam ser capaços d’amagar durant dies, vuit mil urnes de l’escrutini obsessiu dels serveis d’espionatge espanyol i dels seus milers de policies.

Recordeu com ens hem sentit aquests dies, admirant l’esforç dels nostres representants polítics, però no amb l’actitud servil de qui es sent inferior i sotmès a ells, sinó amb l’orgull de qui ha sabut triar un representant que el dignifiqui en l’exercici de la seva tasca i sempre amb l’esperit crític de qui espera que els seus servidors públics estiguin a l’altura de les seves responsabilitats.

Recordeu la gran dignitat que hem tingut i com ens hem pogut mirar orgullosos al mirall, sabent que estem escrivint la nostra pròpia història.

Aquest conjunt d’emocions i sentiments, que molts potser creieu que són fugissers, en realitat són el nostre Gran Tresor i no podem deixar-lo caure en l’oblit, ni deixar que es converteixi en una anècdota, un record o una batalleta que expliqui “allò que va passar aquell dia d’octubre”.

Tenim l’obligació de convertir aquest estat mental col·lectiu, en la nostra forma de viure, en la nostra forma de ser i de fer, per sempre més i d’ara endavant i no només en moments excepcionals.

Us puc assegurar que el futur de la nostra terra i de la nostra gent, en depèn en gran mesura.

Ha de ser el nostre gran Tresor Nacional, infinitament més valuós que qualsevol monument o símbol patriòtic.

I sobretot, hem de mantenir i aprofundir tant com puguem, aquesta xarxa horitzontal de ciutadans lliures organitzats i coordinats per si mateixos, i convertir-la en la base real del nou estat català.

Si volem tenir un futur, la Catalunya que hem de construir, ha de ser capaç d’organitzar-se per si mateixa, sense dependre d’institucions, ni líders polítics.

Només així podrem garantir la nostra supervivència com a poble i la nostra independència davant els poders que sempre ens voldran sotmetre (i trair).

Fins ara hem viscut en un món, on les institucions polítiques nacionals, el ‘poder’, eren les encarregades de ‘protegir’ i (i per tant, de sotmetre), els seus respectius pobles.

Ara i aquí, tenim l’oportunitat de crear un món nou, on sigui el poble el que protegeixi les seves institucions polítiques i els seus representants. Amb aquesta demostració de poder popular, podrem garantir que les institucions estaran sempre al servei del poble i no a la inversa i ens assegurarem de no haver de veure mai més els nostres representants públics com enemics als quals odiar o témer.

Avui en dia disposem de les eines tecnològiques per organitzar-nos per nosaltres mateixos, vivim una oportunitat històrica per posar-nos a prova i ens hem atorgat l’estat mental necessari per convertir les dificultats i les mesures repressives en reptes que ens empenyin a trobar noves solucions; però sobretot disposem de la força mental col·lectiva i de la determinació per crear un país totalment nou i realment democràtic, popular i igualitari.

És cert: els nostres enemics (que ho són perquè ells han decidit ser-ho), tenen tancs, avions, vaixells i milers de policies carregats d’odi.

Però us asseguro que si nosaltres ens mantenim ferms, no ens podran doblegar.

Tenim una força immensa. No ho dubteu ni un moment.

Passarem moltes dificultats i moments durs, de vegades semblarà que perdem l’esperança, però ho cregueu o no, ara, nosaltres, gent senzilla d’una nació petita i molts cops oblidada, som el centre del món i tenim l’oportunitat i la força per canviar-ho tot.

I tot, vol dir TOT.

Fins i tot aquesta Europa miserable i corrupta que ens ha girat l’esquena.

No desaprofitem aquest tresor únic que ens hem concedit.

La victòria només depèn de nosaltres.

EL TIMBALER DEL BIT