NO SÓN ‘ESPANYOLS’, SÓN ‘FEIXISTES’


Un dels principals problemes que tenim a Catalunya des de fa uns anys cap aquí, és que ja no diem les coses pel seu nom.

I siguem clars, això no és culpa de Madrid, ni de cap ‘força opressora’ externa: és culpa nostra.

Tota nostra.

Sembla com si els catalans tinguéssim una por consubstancial a ofendre algú si diem el que pensem o si ens atrevim a titllar les coses pel que són en realitat.

Aquest mal vici ens fou inoculat durant els infames 23 anys de pujolisme, mitjançant la implantació d’una suposada correcció política, que en realitat no és més que un vomitiu còctel d’hipocresía i covardia combinades que està convertint els catalans en una massa sotmesa al morrió d’una eterna autocensura.

I així ha estat com, cobrint la nostra covardia amb aquest mantell de falsa prudència, suposada educació i respecte reverencial cap a les idees dels altres, per més indefensables que siguin, hem anat permetent que la injustícia i la mentida vagin conquerint cada cop més territori i que la manipulació dels arguments per part d’aquells que no coneixen ni l’honestedat, ni la decència, avanci al galop i ens acabi esclafant a tots plegats.

Doncs bé, ara, ja n’hi ha prou!

Això s’ha d’acabar d’una vegada i ens hem de fer respectar.

I un primer pas per guanyar-nos el respecte que ens mereixem, ha de ser dir les coses sense embuts i mirant als ulls els nostres interlocutors.

Posem un exemple ben recent que hem pogut veure en les últimes hores a casa nostra: la manifestació ‘unionista’ que s’ha produït a Barcelona aquest diumenge 29 d’octubre.

Us confessaré que m’ha provocat una especial indignació sentir la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio aquest matí de dilluns, dient-nos que la manifestació per la unitat d’Espanya convocada per Societat Civil Catalana, havia estat “una manifestació massiva i pacífica” i dient-nos que per altra banda, “l’extrema dreta va circular amb impunitat per Barcelona de manera aïllada”.

Quina gran anàlisi has fet, Mònica, la nostra Mònica Terribas, la veu de Catalunya!

Què “ponderada”, què “respectuosa”, què “equilibrada”!

I ho ha fet sense entrebancar-se, amb els vidres de l’emissora encara esquerdats pels atacs del feixisme espanyol. Un capteniment 100% català.

Sobretot, estimada Mònica, no diguis una cosa més alta que l’altra, no facis emprenyar els amos de Madrid, ara que en un gest de magnanimitat castellana, han perdonat momentàniament la possible intervenció sobre els mitjans públics catalans i la més que previsible extinció del teu lloc de treball i del teu sou.

Sens dubte la nostra Mònica es va embeure ben bé de la correcció política pujolista durant els seus anys de formació com a periodista, fet que li permet realitzar el miracle alquímic de convertir la prudència en traïció.

Però ves per on, alguns no estem instal·lats en aquest estat de superioritat moral pròxim al Nirvana, que ens impedeix veure la realitat tal com és i no dir les coses pel seu nom.
Quan alguns de nosaltres provem de fer-ho, patim danys irreversibles en la nostra dignitat. Estem així de mal parits.

Alguns de nosaltres, en la manifestació de Societat Civil Catalana no hi vam saber veure una “manifestació massiva i pacífica”: el que vam veure, va ser una manifestació feixista.

Ho repeteixo, alt, clar i en majúscules: una MANIFESTACIÓ FEIXISTA.

De fet, eren tan feixistes els que es van manifestar al gruix de la manifestació de SCC sense trencar res, com els neo-nazis que van circular pels carrers de Barcelona apallissant la gent innocent que s’anaven trobant. No us deixeu enganyar. Eren els mateixos.

I ho podem raonar.

Mireu, hi ha dues raons per qualificar de Feixista la manifestació convocada per SCC.

La primera és que SCC és una entitat amb vincles amb altres entitats de l’extrema dreta, com Somatemps, Plataforma per Catalunya, Vox o MSR.

Ho podeu llegir clicant a la imatge.

I aquí també podeu llegir les activitats del president de SCC.

Siguem clars: ningú que defensi la unitat d’Espanya té l’obligació d’anar a una manifestació organitzada per entitats feixistes o ultradretanes.

Si hi va, és perquè se sent representat pels convocants i per la seva ideologia. I si se sent representat per feixistes, és que és un feixista.

Però potser penseu que tot això és discutible i que no és raó suficient per a considerar que els milers de persones que es van manifestar amb SCC eren tots uns feixistes.

D’acord, molt bé, doncs us donaré una segona raó.

Vosaltres heu sentit algun dels participants, grups o entitats que s’han manifestat per la unitat d’Espanya, tant aquest 29 d’octubre com el 8 d’octubre, condemnant la repressió policial salvatge contra les persones que vam anar a votar al Referèndum de l’1 d’octubre?

Oi, que no?

De fet, en aquestes concentracions ‘unionistes’, els manifestants han mostrat de forma ben notòria el seu agraïment al Cuerpo Nacional de Policia i a la Guàrdia Civil, per haver-nos apallissat l’1 d’octubre.

Siguem clars: no els feliciten públicament per “haver baixat un gatet d’un arbre” o “per haver ajudat unes velletes a travessar el carrer”, ni per cap de les activitats policials que els dos cossos han fet al llarg de la seva història.

No. Els manifestants en aquestes concentracions, els donen suport públicament i de forma ben explícita per la seva repressió policial contra aquelles persones que no pensen com ells.

I a reprimir amb violència a grups de persones per les seves idees, se n’hi diu FEIXISME.

TOTALITARISME.

Per tant, tots els que es van manifestar, tant aquest 29 d’octubre com el passat 8 d’octubre, són uns FEIXISTES, perquè tots estan d’acord que es reprimeixi violentament als independentistes per no pensar com ells, de la mateixa manera que estan d’acord que se’ls persegueixi o se’ls tanqui a la presó.

Per això, cal que tots i cadascú de nosaltres, els tracti com el que són, perquè és profundament injust i indigne no fer-ho. És una manca de respecte envers nosaltres mateixos.

Mirem-los als ulls, amb fermesa i diem-los: “SOU UNS FEIXISTES”.

Fem-ho als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i a les terrasses dels bars si és necessari.

I en tot cas, si algú que defensi la unitat d’Espanya no vol que el titllem de feixista, ho té molt fàcil.

Només cal que declari públicament que no està d’acord amb la violència repressiva contra aquells que pensen diferent d’ell. Només cal que digui “jo estic a favor de la unitat d’Espanya, però no puc permetre que s’apallissi i es persegueixi gent per pensar el contrari”.

Mira que és senzill no ser un feixista i defensar la unitat d’Espanya de forma legítima.

Feu la prova en el vostre dia a dia, ja ho veureu.

Si teniu una d’aquestes típiques discussions polítiques amb algun d’aquests ‘unionistes tan demòcrates’ i els exigiu que condemnin la repressió policial o els atacs contra qui no pensa com ells, el primer que faran és buscar excuses per no haver-ho de fer. Sempre us sortiran amb el famós “sí, PERÒ…”

Sempre un “però” per no condemnar la seva violència i la seva intolerància.

Doncs bé, no els ho permetem més.

Quan ens surtin amb el “però” de torn, insistim: “en democràcia, no hi ha ‘però’ que valgui davant la violència que reprimeix les idees dels altres. Condemnes o no condemnes la violència contra la població de l’1 d’octubre? Estàs a favor o estàs en contra que s’apallissi i persegueixi la gent per no pensar com tu?”

I que es mullin. Que ens demostrin el que són en realitat.

Traiem-los la màscara. Amb tranquil·litat, sense aixecar la veu, però amb tota la fermesa.

Penseu que tenim la raó de la nostra part.

Nosaltres defensem la democràcia i la lliure expressió de les opinions, fins i tot d’aquelles que ens provoquen urticària.

Tots hem pogut veure les imatges de gent manifestant-se amb banderes espanyoles durant la proclamació de la República a la plaça de Sant Jaume i tots hem vist com ningú els va agredir per ser el que són i per pensar el que pensen.

Admetem-ho sense complexos: la nostra és una posició de superioritat moral. I tenim l’obligació d’exercir-la, perquè ens l’hem guanyat amb la nostra actitud i amb els nostres fets. Fer-ho, no és solament el nostre dret, sinó la nostra obligació envers la gent que durant tantes dècades ha donat la seva vida perquè arribéssim fins aquí sent el que som.

No els fallem ara amb una actitud pusil·lànime.

És hora de dir les coses pel seu nom.

ANNEX

I ja posats a dir coses incòmodes, va sent hora que tots plegats comencem a reflexionar sobre l’autèntica natura d’alguna d’aquesta gent amb la qual, sense haver-ho volgut mai, després de molts anys de convivència, ara ens veiem obligats a enfrontar-nos ideològicament.

Siguem clars: en aquests moments, molts dels nostres propis veïns, aquelles persones que ens trobem als bars i botigues, amb els que compartim els metros i els autobusos, o amb els que ens creuem per l’escala o a l’ascensor, estan feliços i cofois perquè un grup de policies carregats d’odi ens van apallissar quan volíem votar per decidir el nostre futur.

No amaguem el cap sota l’ala i mirem la realitat de fit a fit: aquest és el tipus de gent amb el que ens enfrontem i aquest és el seu nivell moral.

No els traiem ni un bri de la culpa que tenen, ni busquem excuses per justificar-los: aquesta gent estan infectats amb el càncer del feixisme i la intolerància.

Ja sabem que nosaltres no hem de caure en els seus errors, ni ser com ells.

Ja sabem que no hem d’agredir ningú per pensar com vulgui o per ser el que sigui. No forma part de la nostra forma de ser ni de les nostres conviccions.

Però tampoc hem de fer un pas enrere ni disculpar-los de la seva responsabilitat.

Que s’adonin que sabem el que són i que no tenim por de dir-los pel seu nom.

No els ho posem tan fàcil.

Ara, més que mai, fermesa i dignitat.

EL TIMBALER DEL BIT

 

7 comentarios sobre “NO SÓN ‘ESPANYOLS’, SÓN ‘FEIXISTES’

  1. Quanta raó tens Timbaler…jo ja fa dies que ho pracctico amb el meu entorn el que dius. Les persones que encara no han condemnat la violència injustificada que vam patir l’1 d’octubre, no m’aporten cap valor positiu a la vida per tant els demano que m’esborrin dels seus contactes. No vull persones tòxiques al meu voltant.

    Me gusta

  2. No hi ha faixisme en l’ interès de ser un poble català .( Països catalans) I treure als Mallorquins o Valencians la seva Ideossincracia.
    No es faxisme tildar als andal.lusus de vagos com sempre wa diu a la gran Cat
    Us creieu els duenyos de la vostra terra com si nomès fos vostra com els jueus.
    Teniu un melic enormement gran.
    Sou pacifistes . Bon cop de falc!!!

    Me gusta

  3. Un día tota l’ inmerssió os deixarà fora del mon . Els bilungües us passaran la ma per sobre . Ademés de els diferents catalans que es parlen a cada provincia
    Entre vosaltres sou intolerants amb la gent de bcn en els diferents pobles .
    No els tragueu .
    Nomes sabeu portar banderes i cantar el cara al sol català bon cop de falc.

    Me gusta

  4. Això de l’ideossincràssia fa molta gràcia. Pere Pons ets el meu ídol…
    En general estic d’acord amb el text. I vull afegir un altre element a la reflexió. Pujol i els seus sequaços es van trobar el terreny adobat. 40 anys de franquisme van fer de nosaltres una nació vençuda, una nació colonitzada en els sentits demogràfic i econòmic de la paraula.
    La famosa “cohesió social” no ha estat altra cosa que un poble que ha anat i va amb la cua entre cames i les orelles baixes. Som nosaltres els que hem parlat dos idiomes (per deferència, deien), som nosaltres que hem estat evitant els conflictes dia si i dia també. Som nosaltres que hem deixat que de fora vinguessin i que al final, si no vigilem, ens traguessin de casa. L’esforç de la “cohesió social” l’hem fet nosaltres. Ells, els Espanyols a Catalunya, no l’han fet ni en broma. Ans al contrari, ara està sortint el seu odi, la seva ràbia, la seva roïnesa, la seva mesquineria i la seva petitesa d’esperit.
    Ens van fer mesells. La post-guerra ens hi va fer. Les persecucions als nostres avis ens hi van fer. I cada cop que aixequem el cap, ens envien els avions alemanys o els trolls de Jaen. Espartero ja va dir que s’havia de bombardejar Barcelona cada 50 anys. Ja sabia el que es deia aquell salvatge.
    I el truc, quan va venir la gran operació cosmètica del 78, va ser promoure el gran artista de l'”ara no toca”: els Catalans controlats i avassallats des de dins. Lògicament, tot té un preu…
    I ara estem amb una síndrome de Stockholm que fa por: ens sentim agraïts perquè enlloc de passar-nos el corró gros amb punxes de ferro, només ens passen el corró gros sense punxes! Una actitud ridícula: passen el corró sense punxes i per darrera passen les punxes. Perquè a més de mesquins, són covards.
    L’Espanyol, l’españolazo, és curt de gambals i no entén res més que la força. Negociar, per ell, és una prova de feblesa. Així que quan parlem amb ells, per dins pensen que baixem la guàrdia i ens la poden fotre en plena cara.
    Així que sí, comparteixo el comentari del timbaler del bit.
    Salut

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s